3ra ULTRA TRAIL ANDORRA ( ULTRA MITIC 2011)

ULTRA MITIC 2011
112 km + 9.700 m

Perfil ultra mitic

L’any 2010 em vaig trobar amb una cursa de nova creació i que vaig veure que dels mes 500 inscrits van acabar solament 90. Aquest repte hem va atraure de tal manera que ja cap al més de novembre estava inscrit en una de les Ultra Trail mes dures d’Europa.

Quedaven uns mesos per preparar aquesta competició. Els primers mesos vaig començar suau, però cap als quatre mesos últims ja la preparación va ser més dura, setmanes de 3 a 6 hores de correr, caminar per muntanya, més les hores de bicicleta i gimnàs.

En aquestos mesos vaig participar en quatre curses de llarga distancia entre les quals la I Ultra trail de Barcelona. Les sensasions de moment eren bones ja que de totes les participacions les vaig acabar en exit. El més dur va ser l’últim mes (juny) que ja quedaven entrenaments mes llargs, molta calor i amb molt de desnivell, però amb il-lusió tot va superar-se.

Esperant la sortida

Arribava la data de la cursa, viatge cap Andorra, divendres recollida de dorsal les hores de la tarda es fan interminables. Per fi l’hora clau, entrada al recinte de sortida i puntuals amb focs d’artifici ens donen la sortida. Sortim dels primers (cosa que en passaria factura més en davant) als primers 6 quilometres ens trobaven entre els 30 primers corredors, la primera pujada amb una sensera molt marcada i fort desnivell va ser molt fácil ja qua anaven molt frescos, a l’arribar la segona pujada punt més alt d’Andorra 2’900 m Comapedrosa, em va passar el que tenia que passar, vaig correr massa ràpit de l’inici, pujava com a mig apajarat, també es té que aferir l’alçada, no se el que em va passar però no anaven les cames amb normalitat

Quan quedaven pocs metres de desnivell pel cim, ja s’escoltava el que pot ser em va fer despertar i superar aquest moment que no el desitjo a ningú.

Es sentia al lluny cap al cim el só meravellós d’una gaita amb tocs de tambor que et posaba la “gallina de piel”, alló em va reanimar, suposo que a tothom el reconforta veure i sentir aquell espectable difícil de descriure a 2.900 metres d’alçada. Llavors va vindre la baixada per la nit amb el frontal fent la llum que podia i que anaves mes o menys pel bon camí ja ja ja. Cap a la tercera pujada ja es feia de dia aixó també em va donar força per seguir a bon ritme.

Abans del mig dia amb dues hores de marge per poder passar el control de cursa, em presento al pavelló de la Margineda punt més baix de la cursa (900 metres), allí només es veia gent fen-se cures als peus i cames, aquest punt es un dels claus ja que la majoria abandonen.

Al sortir m’esperava la pujada més dura de la cursa 1.500 metres de desnivell de cop.

Ja entrada la tarda comencen les rampes, mal de peus, però a base d’experiencia en aquestes curses baix anar tirant, cap al segon punt de control que donaven fins les 00:00, Les Borges d’en Valira, arribo entrades les 21:00 anava bé de temps, aquí si que es un punt clau ja que começa la segona nit i queden tres pujades i tres baixades, que pareix que siguin res, però que degut a les hores de cansament es fan durissimes.

Cap a les 06:00 hores del diumenge comença a fer-se de dia i llavors bé quan tens que estar més despert ja que no es veuen amb claritat les marques de la cursa ni amb el frontal ni amb la poca llum del dia. Sort que no em vaig perdre, i vaig poder seguir fins arribar al punt més alt fins la gran baixada a Ordino

Baix arribar cap a les 11:00 h a Ordino amb una gran expectació ja que la gent del lloc no a deixat d’animar-nos els dos dies. I acabo només dient que hi ha sensacions, imatges que no es podran mai borrar de la meva memoria, ja que aquesta cursa no se si es la extrema duresa o la gran maravilla de paisatges i muntanyes que tot pareix magic, nomes vull agrair a la familia per la gran paciencia que a tingut aquestos mesos i a tots els membres de la organització que en tot moment es trobaven a la teva disposició, donat-te suport i atenció.

Un repte, un somni que s’ha fet realitat, ser Finisher en una de les curses d’ultrafons més dures d’Europa.

I Ultra Trail BCN

I ULTRA TRAIL BARCELONA 110 Km 4.500 m desnivel +

El passat 14 de maig Juanjo (company de fatigues) i jo vam participar a la primera ultra trail de Barcelona. La sortida i arribada seria des de la població de Sitges, a les 7 del matí ens donen la sortida als 260 participants, l'inici de cursa va passar pel passeig marítim (nord) i carrers cap a munt per sortir de la població cap a les muntanyes de la serralada del Garraf, que ens esperava 110 quilòmetres.

Els primers quilòmetres van ser molt "guapus" ja que van ser de sendera, i algun tram de barranc molt tancat per la vegetació, desprès de 4 hores ens presentem al poble de Begues (control i avituallament dels33 km) anàvem molt bé de temps ja que donaven fins les 14 hores per poder continuar sinó ens desqualificaven.

La segona part del circuit era un cero de 35 km amb retorn una altra vegada a Begues per pistes i senderes molt “maques” alguna per poder-la fer en btt ja m’enteneu.

En aquest tram va passar factura a bastants participants ja que el calor era bastant sufocant i no bufava gens de vent. Aquí ens van dir els del control que havia molts de participants que plegaven.

Sortim del control de Begues quilòmetre 68, ja queda menys ens deien la gent del poble, però realment quedava una marató. A les 8 de la tarda vendria el que ens temíem i que ens marcaria la duresa de la prova, ja que anàvem bastant bé físicament, al quilometres 80 va començar a ploure i es feia fosc, amb senderes banyades i de nit, amb la llum del frontal només podíem caminar i d’aquella manera ja que s’enganxava el fang a les sabatilles i no havia manera d’avançar bé.

A l’últim control a falta de 10 quilometres ens diuen que anéssim en compte amb la riera que si no podíem passar aviséssim a la organització.

Vam començar a caminar i al cap d’una estona vam trobar la famosa riera i sorpresa el recorregut de la cursa anava per dins a la riera, no havia escapatoria, ni sendera alternativa ni res, sense pensar-ho dues vegades a l’aigua patos, aigua fins al genolls per dins la famosa riera, que ja no l’abandonaríem fins quasi a Sitges, una vegada al passeig marítim, ja podíem dir que en teníem una altra al sac, després de més de 19 hores, satisfets per poder-la acabar-la els dos.

Resumint i no m’enrollo més, una ultra trail recomanable pel circuit bastant “macu”, per ser la primera que la organitzen mancaven bastantes senyalitzacions i si alguns “cabrons” les arrancaven i amagaven encara més, plus afegit de duresa per la pluja i riera inclosaq al final, però esperem que l’any que bé, n’aprenguin de les critiques i la milloren